2020 Nova dècada

Fa poc més d’un mes que hem estrenat el 2020, nova dècada que esperem plena de nous projectes i nous horitzons. Per començar he parat tot el mes de gener per descansar, per oxigenar les neurones i poder reprendre la feina amb més força i energia, i per fer això res millor que un viatge.

El món és molt gran.

Sempre m’he declarat una amant de la meva terra, del Penedès, però a la vegada quan més surts i coneixes altres territoris te n’adones de que el món és molt gran i que val la pena recorre les carreteres per sentir cada racó i l’energia que desprèn, que viatjar et dona ales i que les perspectives i ideals canvien amb cada kilòmetre  recorregut, per això i també perquè hi ha qui pensa que he d’escriure i publicar certes vivències, he decidit utilitzar el canal de noticies de la meva pàgina web per engrandir la base.

Activitat per si veniu a visitar-nos

Si en una part us suggereixo les rutes en que us puc explicar la història de les viles de la comarca i també alguna altre activitat a fer si veniu a visitar-nos, en la mateixa línia d’anècdotes, curiositats i peculiaritats barrejades amb la història, vull compartir altres viatges, tradicions i costums per descobrir-ne l’origen o en definitiva el que jo en puc pensar.

Cada tren que agafis és un pas a la llibertat.

Fa molts anys, un rodamón que em vaig trobar a l’estació de tren de Valladolid en una nit molt llarga on a un amic i a mi se’ns havia escapat l’últim tren i esperàvem el següent del matí, em va dir: “No dejes nunca de viajar, cada tren que cojas es un paso a la libertad” d’això ja fa trenta anys, però és una frase que se’m va gravar i que recordo cada cop que descobreixo un paratge que em fa sentir alguna cosa especial. Avui en dia, la majoria de viatgers arriben als llocs per fer-se una selfie, una fotografia per penjar a les xarxes socials i poder demostra al món que han estat allà i en la majoria dels casos s’obliden de gaudir del paisatge, del silenci de l’entorn i guardar en la memòria la sensació, les olors, la carícia del sol o del vent que juntament amb la imatge del entorn son el que faran que aquell sigui un record que perdurarà en nosaltres sense la necessitat de cridar-ho al món en veu alta perquè tothom se n’assabenti.